Hi ha una data que tot docent sempre recordarà, una data en la que la nostra manera de veure la docència va canviar. Aquesta data és el 14 de març de 2020, per als docents que treballen en la nostra comunitat i per als docents del nostre poble que treballem a la comunitat veïna és el 13 de març de 2020.
Data, en la que ens van dir: les escoles es tanquen però les classes han de continuar. Data, en la que ens va tocar reinventar la nostra forma de treballar, la nostra forma d’ensenyar als nostres alumnes, perquè ho teníem que fer a través d’un telèfon, d’una tablet o un ordinador. Jo recordo que els primers dies en el meu claustre va ser un caos, com ho fem?, que fem?, tindran material a casa?, tindran connexió o dispositius per a poder treballar? Tot era un mal de cap, un malson del que no despertàvem. Però a poc a poc van anar passant els dies i els plantejaments que ens venien eren clars, teníem que fer que els nostres alumnes no es sentiren sols, que sentiren que estàvem al seu costat, que al setembre ens tornaríem a veure i buscàvem eines per a que tot fos més agradable i que no perdessin tot el que havíem treballat. Vam dedicar més hores que les que dediquem quan anem a l’escola però no ens costava perquè era per el benestar dels nostres alumnes.
Un cop finalitzat el curs, venia la següent feina preparar el proper curs, que ningú sabia com seria. Els equips directius van treballar tot l’estiu per elaborar uns protocols per començar el curs de la millor manera possible. Fent i desfent la feina feta per les normatives que canviaven constantment. Els docent preocupats de si seria segur, si no ho seria. Els especialistes si podrien impartir la seva especialitat, a quants grups haurien d’entrar. I amb tots aquests mals de cap va arribar setembre. Donàvem inici a un nou curs, un nou curs marcat per la pandèmia, per la distància social, per les normatives de ventilació, de desinfecció,… Però nosaltres, protegits amb tan sols una mascareta, vam rebre als nostres alumnes amb el millor dels nostres somriures. Tot i que la mascareta no ho deixes veure en els ulls del docents i dels alumnes es veia la cara de felicitat de tornar a retrobar-nos tots. Ara encara estem ahí amb la nostra mascareta, lluitant per a que tot continuï perfecte, que puguem acabar el curs a l’escola on els/les alumnes conviuen amb els seus companys, tot i les mesures de seguretat. I ara encara seguim al peu del canó, sense perdre mai el somriure ni les ganes d’estar al costat dels nostres alumnes cuidant del seu benestar, tant de salut com, sobretot, emocional.
I amb aquestes línies de reflexió vull rendir homenatge a tots els docents, als equips directius i als nens, per el seu exemple de valentia, de saber estar i fer. Que amb tan sols una mascareta com a protecció li hem plantat cara a aquest maleit virus sense deixar de fer el que ens agrada ENSENYAR.
Angela Caballer
Secretaria d’Educació del Pspv de Vinaròs
